|
Anécdotes de la época. La història
del restaurant es pot escriure a través de la seva oferta gastronòmica, però
també d’una sèrie d’anècdotes. Durant els primers anys d’elBulli, de vegades
els comensals arribaven en vaixell. Entre els clients més assidus i havia el
capità Moore, representant de Salvador Dalí. Moore entrava a la cala amb el
seu iot enorme, acompanyat dels seus amics i de mitja dotzena de dones de
bellesa espectacular. Des de la coberta, fos l’hora que fos, anunciaven
cridant, amb l’ajut d’un megàfon, quanta gent hi aniria a menjar. A la cuina
començaven els preparatius, sabent que el desembarcament dels comensals es
produïa en comptagotes a bord d’una barqueta. Fins dues hores més tard no
era tothom a taula. Per altra banda, a la cala Montjoi no hi havia telèfon,
i quan el doctor Schilling, que passava diversos mesos a Alemanya, es volia
comunicar amb el restaurant havia d’escriure un telegrama a través del qual
citava el xef per a dos dies més tard, a una hora determinada, en el hall de
l’hotel Moderno de roses. A l’hora fixada, el xef recorria els 7 km de la
carretera i s’instal·lava en el hall tot esperant la trucada del doctor. |
Fins al 1977 no es va instal·lar la línia
de telèfons, que va costar un dineral: set quilòmetres de línia per a un sol
abonat. Quan van acabar els operaris, Jean-Louis Neichel i el jardiner José
Lozano van excavar un canal de gairebé cent metres muntanya amunt per tal
d’enterrar la línia, fins a la casa en la que vivia Marketta, per tal que no
estigués incomunicada. No obstant, quan sonava el telèfon era impossible
saber si trucaven al restaurant o a Marketta, amb la qual cosa, al cap d’uns
dies, Neichel i José van tornar a excavar un canal paral·lel a l’anterior
per tal d’allotjar-hi un cable connectat a un timbre; si la trucada era per
a Marketta, des del restaurant s’accionava el timbre per tal que la senyora
Schilling sabés que havia de despenjar. |
José va ajudar en diverses tasques en
totes les etapes del restaurant. A principis dels setanta es va encarregar
de desmuntar el que quedava del minigolf, i també era ell qui, armat d’un
estri casolà (una canya oberta en el seu extrem amb una pedra) anava a
buscar les garotes en les roques properes a la cala Montjoi; no en va,
elBulli va ser un dels primers restaurants d’alta cuina a Espanya en què es
van poder degustar aquests deliciosos productes del mar. Hi ha una altra
anècdota relacionada amb el marisc. En aquella època es pescaven moltes
llagostes al cap de Creus, i de vegades el preu d’aquest crustaci baixava
considerablement. En aquests casos es solien visitar les llotges de peix de
Roses o del Port de la Selva i s’omplia la camioneta amb desenes de quilos de
llagostes. Però a elBulli no hi havia un viver per conservar-les en
condicions, per la qual cosa es va habilitar una bassa de ciment i, gràcies
a una bomba, es bombejava aigua de mar per tal de mantenir vives a les
llagostes. Quan se’n necessitava una, es treia directament d’aquest viver
improvisat. |
